20.2.11

Volem o no volem l'equitat ?

.
Durant molt temps hem sentit a molts polítics omplir discursos parlant d'equitat.

Però què volíen dir, de debò, amb aquesta paraula?.

Per a molts d’ells era la manera d’evitar futurs enfrontaments provocats per la frustració de les persones amb menys recursos. En definitiva, o més cohesió o més repressió, com es deia abans. Fer alguna cosa per rebaixar la inequitat seria, per dir-ho així, la forma més “suau” de continuar mantenint l’estructura social.

És evident que l’educació als centres públics juga un rol essencial en tot això, però també ho és que ja fa uns quant anys que aquest paper es va modificant i que ara aquest canvi s’ha accelerat amb l’excusa o com a conseqüència de la crisi.

Cada vegada els centres públics educatius reben una pressió més forta per part de les famílies en millor posició socioeconòmica per a reproduir o augmentar al seu si les diferències socials sota l’amenaça, moltes vegades portada a terme, de enviar el seus fills a la privada.

I cada vegada s’imposa més a molts sectors de la societat una actitud que menysprea qualsevol esforç per intentar mantenir el criteri de la igualtat d’oportunitats.

En un context mundial on, en un país com el nostre, les persones sense una qualificació professional elevada ho tenen magre per aconseguir treball, aquesta tendència és directament suïcida i viurem temps molt durs si no es treballa per frenar-la i revertir-la.

Es tracta d’una petita lluita quotidiana, moltes vegades contra nosaltres mateixos o contra gent amb la que estem vinculats afectivament (tot i l’important desgast anímic que això suposa), però que és imprescindible fer entre tots si valorem que viure amb més equitat suposa un ambient més creatiu i menys tens i la possibilitat de no heretar als nostres fills un món més injust i desagradable que el que ens toca viure a nosaltres.

2 comentaris:

Tomàs Camacho ha dit...

Bé, Vicent, tens tota la raó i els arguments són molt vàlids.
Sé de què parlo per experiència pròpia. No voldria fer aquí una biografia, però fins i tot el franquisme va crear un instrument per a assimilar els fills i filles més intel·ligents de la classe treballadora. Afortunadament l'intent de desclassar no els va exir bé.
Parlo d'un petit sector, però... i els més desfavorits encara?

Perquè una situació social i econòmica dura, porta necessàriament a l'exclusió social. L'únic instrument que podria equilibrar una mica la cosa són els centres educatius.
Això no es farà amb retallades pressupostàries, però sí que cal imaginació. Alguns centres de Lleida ja han pensat que la jornada intensiva pot disminuir costos: transport, desplaçaments, menjadors?, calefacció...
És només un petit apunt.

j. vicent pruñonosa, antropòleg social i biomatemàtic. Editor de XarxaEbre.net ha dit...

Crec que hauríem de repintar el color gris amb el que ha quedat tot allò que sigui públic.

Ho dic al fil del que unes quantes persones m'heu comentat personalment amb relació al missatge. Em digueu que la gent té/tenim com una necessitat de distingir-nos dels altres i que això que sembla que pot ser un estímul important es perd amb l'educació pública. Pareix que es produís una anivellació a la baixa i per això he parlat del color gris: uniforme i lleig.

Ara bé tots estem d'acord amb què un sistema públic d'educació ha d'adaptar-se a les diferències i potenciar el més positiu de cadascú. No ha de ser l'econòmica la manera de distingir-se. Hi ha les qualitats artístiques, científiques, l'esperit solidari d'un bon esportista d'equip, la generositat per ajudar als que tenen dificultats...

Repintem eixe color gris amb una bona gama de colors que reflecteixi una veritable atenció a la diversitat.

Penso que seria una manera efectiva de defensar "lo" públic conjurant els fantasmes que s'han estès a l'imaginari de molta gent, incloent-nos a nosaltres mateixos.