Xerrada :"Per una educació pública de qualitat. No a les retallades" Institut Manuel Sales i Ferré d'Ulldecona. dijous 10 de maig a les 20 h.
Enllaç del vídeo de presentació de la plataforma per l'educació pública de les Terres de l'Ebre a Ulldecona
10.5.12
Per una educació pública de qualitat. No a les retallades
Xerrada :"Per una educació pública de qualitat. No a les retallades" Institut Manuel Sales i Ferré d'Ulldecona. dijous 10 de maig a les 20 h.
Enllaç del vídeo de presentació de la plataforma per l'educació pública de les Terres de l'Ebre a Ulldecona
24.8.11
19.6.11
Retallades i polarització social
.
Segons les últimes xifres proveïdes per l'Agència d'Estadística de la Unió Europea (Eurostat), l'Espanya social continua, 33 anys després d'haver acabat la dictadura, a la cua de la Unió Europea social dels 15, el grup de països de la UE de semblant nivell de riquesa que Espanya (UE-15).
I això malgrat els considerables avanços que es van fer durant aquests anys (i molt en particular en el període 2004-2008) per corregir l'enorme retard social heretat de la dictadura.
La seva despesa pública social, que inclou la despesa en serveis públics de l'Estat del benestar (tals com a sanitat, educació, i serveis socials, entre uns altres) i transferències públiques a persones (tals com a pensions de vellesa i unes altres), és el més baix de la UE-15. Un 27,9% del PIB, en comparació del 33,8% mitjana de la UE-15 per 2009.
Si escollim un altre indicador, la despesa pública social per habitant (7.180 euros estandarditzats), estem també a la cua de la UE-15 (la mitjana de la qual és 9.189 euros estandarditzats). I si analitzem el percentatge de la població adulta que treballa en els serveis públics de l'Estat del benestar veiem també que tal percentatge, el 9%, és el més baix de la UE-15 (la mitjana de la qual és 15%). A Suècia, el país que té l'Estat del benestar més desenvolupat en la UE-15, tal percentatge és el 25%, és a dir, un de cada quatre suecs treballa en tals serveis. Espanya no arriba a un de cada deu.
Aquestes xifres mostren la falsedat de l'argument utilitzat per les veus conservadores i neoliberals que acusen a l'Estat del benestar espanyol d'estar hipertrofiat, atribuint l'estancament econòmic d'Espanya a un excessiu sector públic (inclòs el sector públic social) que –segons tals veus– està obstaculitzant a l'economia, no permetent-la sortir de la crisi.
Aquesta situació es deu a l'enorme poder que la burgesia financera i industrial, la petita burgesia i la classe mitjana professional de renda alta han tingut en la història d'Espanya i que continuen tenint sobre l'Estat espanyol (tant central com a autonòmic).
Aquesta classe utilitza els serveis privats en la seva majoria. Van a la sanitat privada quan cauen malalts, i envien als seus fills a l'escola privada que rep un subsidi públic sota el nom de concert. La sanitat pública i l'escola pública són utilitzades primordialment per la classe treballadora i les classes mitjanes de renda mitjana i baixa (és a dir, les classes populars).
L'Estat del benestar espanyol està, així, polaritzat per classe social, una situació que és altament ineficaç. El 20-30% de la població que utilitza la sanitat privada, per exemple, creu que té la seva atenció mèdica resolta, doncs rep uns serveis que, en general, són més sensibles a les seves necessitats (tals com a major confort, un tracte més personal, un llit per habitació si està hospitalitzat, un major temps de visita quan va a veure el metge i menys temps d'espera) que els serveis públics. Però la pública és millor en la qualitat del personal i en la infraestructura tècnica que la privada. Naturalment, hi ha sempre excepcions en tots dos sentits, però en general la situació és tal com la descric, de manera que, si el lector té una malaltia greu, li aconsello que vagi a la pública.
Les classes més riques, doncs, no tenen resolt el seu problema encara que no siguin conscients d'això. Per aquest motiu el que es requereix és un sistema públic sanitari únic que tingui el confort de la privada i la qualitat de la pública, però per a això es requereix una despesa pública sanitària molt més alta de l'actual, la qual cosa exigeix que els grups de majors ingressos contribueixin a l'Estat (sigui central o autonòmic) en percentatges superiors, semblants als seus homòlegs en la UE-15. La seva resistència a tal homologació explica, en gran part, que els ingressos a l'Estat siguin els més baixos de la UE-15:només un 34% del PIB en comparació del 44% en la mitjana de la UE-15 i el 54% a Suècia.
Les retallades de despesa pública sanitària, en empobrir a la sanitat pública, accentuaran encara més la polarització per classe social de la sanitat espanyola, deteriorant la situació d'una manera molt marcada. Tals retallades en la pública afavoriran l'expansió de la sanitat privada, la qual cosa és una motivació no sempre feta explícita de tals polítiques. És més que probable que una mesura que les forces polítiques conservadores i neoliberals promoguin sigui el desgravament de les pòlisses individuals (ja existeix tal desgravament per a les entitats col·lectives) a les companyies de segur sanitari privades. Ara bé, les retallades del sector públic afectaran no només als usuaris de la pública sinó també als de la privada, doncs la medicina privada depèn en gran manera de la infraestructura de la pública (que freqüentment fa les anàlisis i les proves complexes de la privada).
Una miqueta semblant ocorre en l'educació, clarament polaritzada per classe social. El sistema escolar espanyol reprodueix l'estructura social d'Espanya. Les escoles privades atenen prioritàriament als sectors de major renda i les escoles públiques atenen a les classes populars. Aquesta situació és altament preocupant, doncs educa a dos tipus de ciutadans, els de primera i els de segona. La millor escola d'Europa és la finlandesa, on el fill del banquer i el de l'empleat de banca van a la mateixa escola, una situació impensable a Espanya. És sorprenent que els nacionalismes, tant centrals com a perifèrics, als quals se'ls omple la boca parlant de pàtria i nació, recolzin alhora sistemes escolars que divideixen als seus ciutadans. Les retallades de despesa pública educativa accentuaran encara més tal polarització educativa per classe social, dificultant la mobilitat social, una de les més baixes de la UE-15. Així és Espanya.
Vicenç Navarro,catedràtic de Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra
Segons les últimes xifres proveïdes per l'Agència d'Estadística de la Unió Europea (Eurostat), l'Espanya social continua, 33 anys després d'haver acabat la dictadura, a la cua de la Unió Europea social dels 15, el grup de països de la UE de semblant nivell de riquesa que Espanya (UE-15).
I això malgrat els considerables avanços que es van fer durant aquests anys (i molt en particular en el període 2004-2008) per corregir l'enorme retard social heretat de la dictadura.
La seva despesa pública social, que inclou la despesa en serveis públics de l'Estat del benestar (tals com a sanitat, educació, i serveis socials, entre uns altres) i transferències públiques a persones (tals com a pensions de vellesa i unes altres), és el més baix de la UE-15. Un 27,9% del PIB, en comparació del 33,8% mitjana de la UE-15 per 2009.
Si escollim un altre indicador, la despesa pública social per habitant (7.180 euros estandarditzats), estem també a la cua de la UE-15 (la mitjana de la qual és 9.189 euros estandarditzats). I si analitzem el percentatge de la població adulta que treballa en els serveis públics de l'Estat del benestar veiem també que tal percentatge, el 9%, és el més baix de la UE-15 (la mitjana de la qual és 15%). A Suècia, el país que té l'Estat del benestar més desenvolupat en la UE-15, tal percentatge és el 25%, és a dir, un de cada quatre suecs treballa en tals serveis. Espanya no arriba a un de cada deu.
Aquestes xifres mostren la falsedat de l'argument utilitzat per les veus conservadores i neoliberals que acusen a l'Estat del benestar espanyol d'estar hipertrofiat, atribuint l'estancament econòmic d'Espanya a un excessiu sector públic (inclòs el sector públic social) que –segons tals veus– està obstaculitzant a l'economia, no permetent-la sortir de la crisi.
Aquesta situació es deu a l'enorme poder que la burgesia financera i industrial, la petita burgesia i la classe mitjana professional de renda alta han tingut en la història d'Espanya i que continuen tenint sobre l'Estat espanyol (tant central com a autonòmic).
Aquesta classe utilitza els serveis privats en la seva majoria. Van a la sanitat privada quan cauen malalts, i envien als seus fills a l'escola privada que rep un subsidi públic sota el nom de concert. La sanitat pública i l'escola pública són utilitzades primordialment per la classe treballadora i les classes mitjanes de renda mitjana i baixa (és a dir, les classes populars).
L'Estat del benestar espanyol està, així, polaritzat per classe social, una situació que és altament ineficaç. El 20-30% de la població que utilitza la sanitat privada, per exemple, creu que té la seva atenció mèdica resolta, doncs rep uns serveis que, en general, són més sensibles a les seves necessitats (tals com a major confort, un tracte més personal, un llit per habitació si està hospitalitzat, un major temps de visita quan va a veure el metge i menys temps d'espera) que els serveis públics. Però la pública és millor en la qualitat del personal i en la infraestructura tècnica que la privada. Naturalment, hi ha sempre excepcions en tots dos sentits, però en general la situació és tal com la descric, de manera que, si el lector té una malaltia greu, li aconsello que vagi a la pública.
Les classes més riques, doncs, no tenen resolt el seu problema encara que no siguin conscients d'això. Per aquest motiu el que es requereix és un sistema públic sanitari únic que tingui el confort de la privada i la qualitat de la pública, però per a això es requereix una despesa pública sanitària molt més alta de l'actual, la qual cosa exigeix que els grups de majors ingressos contribueixin a l'Estat (sigui central o autonòmic) en percentatges superiors, semblants als seus homòlegs en la UE-15. La seva resistència a tal homologació explica, en gran part, que els ingressos a l'Estat siguin els més baixos de la UE-15:només un 34% del PIB en comparació del 44% en la mitjana de la UE-15 i el 54% a Suècia.
Les retallades de despesa pública sanitària, en empobrir a la sanitat pública, accentuaran encara més la polarització per classe social de la sanitat espanyola, deteriorant la situació d'una manera molt marcada. Tals retallades en la pública afavoriran l'expansió de la sanitat privada, la qual cosa és una motivació no sempre feta explícita de tals polítiques. És més que probable que una mesura que les forces polítiques conservadores i neoliberals promoguin sigui el desgravament de les pòlisses individuals (ja existeix tal desgravament per a les entitats col·lectives) a les companyies de segur sanitari privades. Ara bé, les retallades del sector públic afectaran no només als usuaris de la pública sinó també als de la privada, doncs la medicina privada depèn en gran manera de la infraestructura de la pública (que freqüentment fa les anàlisis i les proves complexes de la privada).
Una miqueta semblant ocorre en l'educació, clarament polaritzada per classe social. El sistema escolar espanyol reprodueix l'estructura social d'Espanya. Les escoles privades atenen prioritàriament als sectors de major renda i les escoles públiques atenen a les classes populars. Aquesta situació és altament preocupant, doncs educa a dos tipus de ciutadans, els de primera i els de segona. La millor escola d'Europa és la finlandesa, on el fill del banquer i el de l'empleat de banca van a la mateixa escola, una situació impensable a Espanya. És sorprenent que els nacionalismes, tant centrals com a perifèrics, als quals se'ls omple la boca parlant de pàtria i nació, recolzin alhora sistemes escolars que divideixen als seus ciutadans. Les retallades de despesa pública educativa accentuaran encara més tal polarització educativa per classe social, dificultant la mobilitat social, una de les més baixes de la UE-15. Així és Espanya.
Vicenç Navarro,catedràtic de Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra
20.2.11
Volem o no volem l'equitat ?
.
Durant molt temps hem sentit a molts polítics omplir discursos parlant d'equitat.
Però què volíen dir, de debò, amb aquesta paraula?.
Per a molts d’ells era la manera d’evitar futurs enfrontaments provocats per la frustració de les persones amb menys recursos. En definitiva, o més cohesió o més repressió, com es deia abans. Fer alguna cosa per rebaixar la inequitat seria, per dir-ho així, la forma més “suau” de continuar mantenint l’estructura social.
És evident que l’educació als centres públics juga un rol essencial en tot això, però també ho és que ja fa uns quant anys que aquest paper es va modificant i que ara aquest canvi s’ha accelerat amb l’excusa o com a conseqüència de la crisi.
Cada vegada els centres públics educatius reben una pressió més forta per part de les famílies en millor posició socioeconòmica per a reproduir o augmentar al seu si les diferències socials sota l’amenaça, moltes vegades portada a terme, de enviar el seus fills a la privada.
I cada vegada s’imposa més a molts sectors de la societat una actitud que menysprea qualsevol esforç per intentar mantenir el criteri de la igualtat d’oportunitats.
En un context mundial on, en un país com el nostre, les persones sense una qualificació professional elevada ho tenen magre per aconseguir treball, aquesta tendència és directament suïcida i viurem temps molt durs si no es treballa per frenar-la i revertir-la.
Es tracta d’una petita lluita quotidiana, moltes vegades contra nosaltres mateixos o contra gent amb la que estem vinculats afectivament (tot i l’important desgast anímic que això suposa), però que és imprescindible fer entre tots si valorem que viure amb més equitat suposa un ambient més creatiu i menys tens i la possibilitat de no heretar als nostres fills un món més injust i desagradable que el que ens toca viure a nosaltres.
Durant molt temps hem sentit a molts polítics omplir discursos parlant d'equitat.
Però què volíen dir, de debò, amb aquesta paraula?.
Per a molts d’ells era la manera d’evitar futurs enfrontaments provocats per la frustració de les persones amb menys recursos. En definitiva, o més cohesió o més repressió, com es deia abans. Fer alguna cosa per rebaixar la inequitat seria, per dir-ho així, la forma més “suau” de continuar mantenint l’estructura social.
És evident que l’educació als centres públics juga un rol essencial en tot això, però també ho és que ja fa uns quant anys que aquest paper es va modificant i que ara aquest canvi s’ha accelerat amb l’excusa o com a conseqüència de la crisi.
Cada vegada els centres públics educatius reben una pressió més forta per part de les famílies en millor posició socioeconòmica per a reproduir o augmentar al seu si les diferències socials sota l’amenaça, moltes vegades portada a terme, de enviar el seus fills a la privada.
I cada vegada s’imposa més a molts sectors de la societat una actitud que menysprea qualsevol esforç per intentar mantenir el criteri de la igualtat d’oportunitats.
En un context mundial on, en un país com el nostre, les persones sense una qualificació professional elevada ho tenen magre per aconseguir treball, aquesta tendència és directament suïcida i viurem temps molt durs si no es treballa per frenar-la i revertir-la.
Es tracta d’una petita lluita quotidiana, moltes vegades contra nosaltres mateixos o contra gent amb la que estem vinculats afectivament (tot i l’important desgast anímic que això suposa), però que és imprescindible fer entre tots si valorem que viure amb més equitat suposa un ambient més creatiu i menys tens i la possibilitat de no heretar als nostres fills un món més injust i desagradable que el que ens toca viure a nosaltres.
12.2.09
Atenció a la diversitat?
.
En una trobada de pares d'una escola que atén a nois amb discapacitats d'aprenentatge, el pare d'un dels estudiants va explicar una història que mai serà oblidada per tots els que van assistir. Després d'exalçar l'escola i el seu dedicat personal, va fer una pregunta:
Quan no és interferida per les influències externes, tot el que fa la natura, es fa amb perfecció. Tanmateix, el meu fill, Joan, no pot aprendre coses que els altres nois fan. Ell no pot comprendre les coses com els altres nois ho fan. On és l'ordre natural de les coses al meu
fill?
L'audiència va quedar en silenci davant la pregunta.
El pare va continuar.
Crec que quan un noi com en Joan, que és mental i físicament discapacitat, entra en el món, apareix una oportunitat de sentir la veritable naturalesa humana , i es veu en la forma en què altres persones tracten a aquest noi.
Després va contar la següent història:
En Joan i jo acabàvem de passar per un parc on alguns nois, en Joan ho sabia, estaven jugant a futbol. En Joan va preguntar, "Creus que em deixaran jugar?" Jo sabia que la majoria dels nois no volen a algú com en Joan en el seu equip, però com a pare també vaig pensar que si al meu fill se'l permetés jugar, això li donaria un molt necessari sentit de pertinença, i una certa confiança de ser acceptat pels altres tot i les seves mancances.
Em vaig acostar a un dels nois en el camp i li vaig preguntar (no esperant treure'n gaire) si en Joan podria jugar. El noi va mirar al seu voltant per orientar-se i va dir: "Estem perdent per tres gols i el joc es troba a la meitat de la segona part. Crec que pot estar en el nostre equip i provarem de posar-lo els últims deu minuts.
Joan es va moure cap al banc de l'equip i, amb un gran somriure, es posà una samarreta de l'equip. Els nois s'adonaren de la meva alegria de veure el meu fill acceptat. Al arribar els darrers deu minuts, l'equip de Joan havia retallat diferències i només perdia per un gol.
Joan va sortir al camp i va anar a posar-se al començament de l'àrea de l'equip rival. Encara que cap cop va anar pel seu costat, se'l veia extasiat només pel fet de estar en el joc i en el camp, amb un somriure d'orella a orella quan jo el saludava des de les grades.
Cinc minuts després, l'equip de Joan va aconseguir empatar.
Quan faltava molt poc per acabar el partit, el que feia d'àrbitre va xiular un penal i Joan va agafar la pilota i va anar dret al punt de penal disposat a llançar-lo.
En aquesta conjuntura, deixarien que Joan colpejàs regalant així la seva oportunitat de guanyar el joc? Sorprenentment, el deixaren fer. Tothom sabia que era gairebé impossible que aconseguís fer el gol.
Tanmateix, així com Joan va llançar la pilota, el porter, reconeixent que l'altre equip posava de banda el guanyar per aquest moment en la vida de Joan, es va moure endavant uns pocs passos per tornar-li la pilota suaument.
Així com la pilota arribà, Joan colpejà fluix pel terra i dret al porter.
El partit ara ja s'havia pràcticament acabat.
Però el porter va recollir la pilota la va desviar cap a un costat i cap jugador va anar per ella.
En canvi tothom de les grades i dels dos equips van començar a cridar: "Joan, corre! corre!" Joan mai en la seva vida havia corregut una distància tan llarga, però va poder arribar i aturar la pilota.
Arribà apressat,amb els ulls ben oberts i amb cara de espantat.
Tots cridaren,"Corre a la porteria, corre a la porteria!" Agafant alè, Joan amb gran dificultat partí cap a la porteria, lluitant emocionat per arribar-hi.
Joan va córrer cap a la porteria delirant, al temps que els corredors de davant seu el cridaven, "Joan, Joan, Joan," Joan va arribar prop de la porteria i els nois d'ambdós equips, i els espectadors, tots de peu cridaven: "Joan, fica-la dins! fica-la dins!"
Joan va trepitjar la línia de porteria i va ser aclamat com si fos l'heroi que acabava de guanyar el campionat mundial per al seu equip.
Aquest dia, va dir el pare suaument, els nois d'ambdós equips van contribuir a dur un tros de veritable humanitat en aquest món.
Joan no va arribar a viure un altre estiu. Va morir aquest hivern, sense oblidar mai que un dia havia estat l'heroi. Em va fer tan feliç, el retorn a casa i veure a la seva mare abraçant el seu petit heroi del partit!
I ara una mica de nota a peu d'aquesta història:
Un home savi va dir una vegada: tota societat ha de ser jutjada per com tracta als seus menys afortunats.
.
En una trobada de pares d'una escola que atén a nois amb discapacitats d'aprenentatge, el pare d'un dels estudiants va explicar una història que mai serà oblidada per tots els que van assistir. Després d'exalçar l'escola i el seu dedicat personal, va fer una pregunta:
Quan no és interferida per les influències externes, tot el que fa la natura, es fa amb perfecció. Tanmateix, el meu fill, Joan, no pot aprendre coses que els altres nois fan. Ell no pot comprendre les coses com els altres nois ho fan. On és l'ordre natural de les coses al meu
fill?
L'audiència va quedar en silenci davant la pregunta.
El pare va continuar.
Crec que quan un noi com en Joan, que és mental i físicament discapacitat, entra en el món, apareix una oportunitat de sentir la veritable naturalesa humana , i es veu en la forma en què altres persones tracten a aquest noi.
Després va contar la següent història:
En Joan i jo acabàvem de passar per un parc on alguns nois, en Joan ho sabia, estaven jugant a futbol. En Joan va preguntar, "Creus que em deixaran jugar?" Jo sabia que la majoria dels nois no volen a algú com en Joan en el seu equip, però com a pare també vaig pensar que si al meu fill se'l permetés jugar, això li donaria un molt necessari sentit de pertinença, i una certa confiança de ser acceptat pels altres tot i les seves mancances.
Em vaig acostar a un dels nois en el camp i li vaig preguntar (no esperant treure'n gaire) si en Joan podria jugar. El noi va mirar al seu voltant per orientar-se i va dir: "Estem perdent per tres gols i el joc es troba a la meitat de la segona part. Crec que pot estar en el nostre equip i provarem de posar-lo els últims deu minuts.
Joan es va moure cap al banc de l'equip i, amb un gran somriure, es posà una samarreta de l'equip. Els nois s'adonaren de la meva alegria de veure el meu fill acceptat. Al arribar els darrers deu minuts, l'equip de Joan havia retallat diferències i només perdia per un gol.
Joan va sortir al camp i va anar a posar-se al començament de l'àrea de l'equip rival. Encara que cap cop va anar pel seu costat, se'l veia extasiat només pel fet de estar en el joc i en el camp, amb un somriure d'orella a orella quan jo el saludava des de les grades.
Cinc minuts després, l'equip de Joan va aconseguir empatar.
Quan faltava molt poc per acabar el partit, el que feia d'àrbitre va xiular un penal i Joan va agafar la pilota i va anar dret al punt de penal disposat a llançar-lo.
En aquesta conjuntura, deixarien que Joan colpejàs regalant així la seva oportunitat de guanyar el joc? Sorprenentment, el deixaren fer. Tothom sabia que era gairebé impossible que aconseguís fer el gol.
Tanmateix, així com Joan va llançar la pilota, el porter, reconeixent que l'altre equip posava de banda el guanyar per aquest moment en la vida de Joan, es va moure endavant uns pocs passos per tornar-li la pilota suaument.
Així com la pilota arribà, Joan colpejà fluix pel terra i dret al porter.
El partit ara ja s'havia pràcticament acabat.
Però el porter va recollir la pilota la va desviar cap a un costat i cap jugador va anar per ella.
En canvi tothom de les grades i dels dos equips van començar a cridar: "Joan, corre! corre!" Joan mai en la seva vida havia corregut una distància tan llarga, però va poder arribar i aturar la pilota.
Arribà apressat,amb els ulls ben oberts i amb cara de espantat.
Tots cridaren,"Corre a la porteria, corre a la porteria!" Agafant alè, Joan amb gran dificultat partí cap a la porteria, lluitant emocionat per arribar-hi.
Joan va córrer cap a la porteria delirant, al temps que els corredors de davant seu el cridaven, "Joan, Joan, Joan," Joan va arribar prop de la porteria i els nois d'ambdós equips, i els espectadors, tots de peu cridaven: "Joan, fica-la dins! fica-la dins!"
Joan va trepitjar la línia de porteria i va ser aclamat com si fos l'heroi que acabava de guanyar el campionat mundial per al seu equip.
Aquest dia, va dir el pare suaument, els nois d'ambdós equips van contribuir a dur un tros de veritable humanitat en aquest món.
Joan no va arribar a viure un altre estiu. Va morir aquest hivern, sense oblidar mai que un dia havia estat l'heroi. Em va fer tan feliç, el retorn a casa i veure a la seva mare abraçant el seu petit heroi del partit!
I ara una mica de nota a peu d'aquesta història:
Un home savi va dir una vegada: tota societat ha de ser jutjada per com tracta als seus menys afortunats.
.
30.10.08
La Llei d'educació es debat al parlament...i als centres!
.
.
La proposta del govern que es discuteix al parlament
I la reacció dels sindicats (entre paréntesi el nombre de delegats a les darreres eleccions):
USTEC-STEs (78)
CCOO + UGT (63)
ASPEPC-SPS (20)
CGT (5)
CSI-CSIF (3)
Debat a Ràdio4 amb USTEC-STEs i FAPAC
.
.
.
La proposta del govern que es discuteix al parlament
I la reacció dels sindicats (entre paréntesi el nombre de delegats a les darreres eleccions):
USTEC-STEs (78)
CCOO + UGT (63)
ASPEPC-SPS (20)
CGT (5)
CSI-CSIF (3)
Debat a Ràdio4 amb USTEC-STEs i FAPAC
.
.
28.7.08
Internet a l'aula
Els díes 26 a 28 de juny ha tingut lloc a Barcelona, Madrid, Granada i Santander el primer congrés "Internet a l'aula".
Una idea del que es pretenia en aquest congrés la podeu copsar de la intervenció del filosóf, escritor i professor, José Antonio Marina, a la conferència inaugural.
Malgrat que les posicions de Marina respecte a la llengua han estat desafortunades des del meu punt de vista (és signant del recent manifest que ha volgut presentar-se com a defensa del castellà), suscribeixo moltes de les seves opinions en relació al tema del congrés i em sembla que les expresa d'una manera amena i profunda...així que proposo que no siguem sectaris i li donem crèdit en allò que ho pot tenir.
Podeu seguir la seva intervenció a:
Conferència de J.A. Marina al "Congreso Nacional Internet en el aula" >
Una idea del que es pretenia en aquest congrés la podeu copsar de la intervenció del filosóf, escritor i professor, José Antonio Marina, a la conferència inaugural.
Malgrat que les posicions de Marina respecte a la llengua han estat desafortunades des del meu punt de vista (és signant del recent manifest que ha volgut presentar-se com a defensa del castellà), suscribeixo moltes de les seves opinions en relació al tema del congrés i em sembla que les expresa d'una manera amena i profunda...així que proposo que no siguem sectaris i li donem crèdit en allò que ho pot tenir.
Podeu seguir la seva intervenció a:
Conferència de J.A. Marina al "Congreso Nacional Internet en el aula" >
Subscriure's a:
Missatges (Atom)