Retallades i polarització social

.
Segons les últimes xifres proveïdes per l'Agència d'Estadística de la Unió Europea (Eurostat), l'Espanya social continua, 33 anys després d'haver acabat la dictadura, a la cua de la Unió Europea social dels 15, el grup de països de la UE de semblant nivell de riquesa que Espanya (UE-15).

I això malgrat els considerables avanços que es van fer durant aquests anys (i molt en particular en el període 2004-2008) per corregir l'enorme retard social heretat de la dictadura.

La seva despesa pública social, que inclou la despesa en serveis públics de l'Estat del benestar (tals com a sanitat, educació, i serveis socials, entre uns altres) i transferències públiques a persones (tals com a pensions de vellesa i unes altres), és el més baix de la UE-15. Un 27,9% del PIB, en comparació del 33,8% mitjana de la UE-15 per 2009.

Si escollim un altre indicador, la despesa pública social per habitant (7.180 euros estandarditzats), estem també a la cua de la UE-15 (la mitjana de la qual és 9.189 euros estandarditzats). I si analitzem el percentatge de la població adulta que treballa en els serveis públics de l'Estat del benestar veiem també que tal percentatge, el 9%, és el més baix de la UE-15 (la mitjana de la qual és 15%). A Suècia, el país que té l'Estat del benestar més desenvolupat en la UE-15, tal percentatge és el 25%, és a dir, un de cada quatre suecs treballa en tals serveis. Espanya no arriba a un de cada deu.

Aquestes xifres mostren la falsedat de l'argument utilitzat per les veus conservadores i neoliberals que acusen a l'Estat del benestar espanyol d'estar hipertrofiat, atribuint l'estancament econòmic d'Espanya a un excessiu sector públic (inclòs el sector públic social) que –segons tals veus– està obstaculitzant a l'economia, no permetent-la sortir de la crisi.

Aquesta situació es deu a l'enorme poder que la burgesia financera i industrial, la petita burgesia i la classe mitjana professional de renda alta han tingut en la història d'Espanya i que continuen tenint sobre l'Estat espanyol (tant central com a autonòmic).

Aquesta classe utilitza els serveis privats en la seva majoria. Van a la sanitat privada quan cauen malalts, i envien als seus fills a l'escola privada que rep un subsidi públic sota el nom de concert. La sanitat pública i l'escola pública són utilitzades primordialment per la classe treballadora i les classes mitjanes de renda mitjana i baixa (és a dir, les classes populars).

L'Estat del benestar espanyol està, així, polaritzat per classe social, una situació que és altament ineficaç. El 20-30% de la població que utilitza la sanitat privada, per exemple, creu que té la seva atenció mèdica resolta, doncs rep uns serveis que, en general, són més sensibles a les seves necessitats (tals com a major confort, un tracte més personal, un llit per habitació si està hospitalitzat, un major temps de visita quan va a veure el metge i menys temps d'espera) que els serveis públics. Però la pública és millor en la qualitat del personal i en la infraestructura tècnica que la privada. Naturalment, hi ha sempre excepcions en tots dos sentits, però en general la situació és tal com la descric, de manera que, si el lector té una malaltia greu, li aconsello que vagi a la pública.

Les classes més riques, doncs, no tenen resolt el seu problema encara que no siguin conscients d'això. Per aquest motiu el que es requereix és un sistema públic sanitari únic que tingui el confort de la privada i la qualitat de la pública, però per a això es requereix una despesa pública sanitària molt més alta de l'actual, la qual cosa exigeix que els grups de majors ingressos contribueixin a l'Estat (sigui central o autonòmic) en percentatges superiors, semblants als seus homòlegs en la UE-15. La seva resistència a tal homologació explica, en gran part, que els ingressos a l'Estat siguin els més baixos de la UE-15:només un 34% del PIB en comparació del 44% en la mitjana de la UE-15 i el 54% a Suècia.

Les retallades de despesa pública sanitària, en empobrir a la sanitat pública, accentuaran encara més la polarització per classe social de la sanitat espanyola, deteriorant la situació d'una manera molt marcada. Tals retallades en la pública afavoriran l'expansió de la sanitat privada, la qual cosa és una motivació no sempre feta explícita de tals polítiques. És més que probable que una mesura que les forces polítiques conservadores i neoliberals promoguin sigui el desgravament de les pòlisses individuals (ja existeix tal desgravament per a les entitats col·lectives) a les companyies de segur sanitari privades. Ara bé, les retallades del sector públic afectaran no només als usuaris de la pública sinó també als de la privada, doncs la medicina privada depèn en gran manera de la infraestructura de la pública (que freqüentment fa les anàlisis i les proves complexes de la privada).

Una miqueta semblant ocorre en l'educació, clarament polaritzada per classe social. El sistema escolar espanyol reprodueix l'estructura social d'Espanya. Les escoles privades atenen prioritàriament als sectors de major renda i les escoles públiques atenen a les classes populars. Aquesta situació és altament preocupant, doncs educa a dos tipus de ciutadans, els de primera i els de segona. La millor escola d'Europa és la finlandesa, on el fill del banquer i el de l'empleat de banca van a la mateixa escola, una situació impensable a Espanya. És sorprenent que els nacionalismes, tant centrals com a perifèrics, als quals se'ls omple la boca parlant de pàtria i nació, recolzin alhora sistemes escolars que divideixen als seus ciutadans. Les retallades de despesa pública educativa accentuaran encara més tal polarització educativa per classe social, dificultant la mobilitat social, una de les més baixes de la UE-15. Així és Espanya.

Vicenç Navarro,catedràtic de Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra