.
En una trobada de pares d'una escola que atén a nois amb discapacitats d'aprenentatge, el pare d'un dels estudiants va explicar una història que mai serà oblidada per tots els que van assistir. Després d'exalçar l'escola i el seu dedicat personal, va fer una pregunta:
Quan no és interferida per les influències externes, tot el que fa la natura, es fa amb perfecció. Tanmateix, el meu fill, Joan, no pot aprendre coses que els altres nois fan. Ell no pot comprendre les coses com els altres nois ho fan. On és l'ordre natural de les coses al meu
fill?
L'audiència va quedar en silenci davant la pregunta.
El pare va continuar.
Crec que quan un noi com en Joan, que és mental i físicament discapacitat, entra en el món, apareix una oportunitat de sentir la veritable naturalesa humana , i es veu en la forma en què altres persones tracten a aquest noi.
Després va contar la següent història:
En Joan i jo acabàvem de passar per un parc on alguns nois, en Joan ho sabia, estaven jugant a futbol. En Joan va preguntar, "Creus que em deixaran jugar?" Jo sabia que la majoria dels nois no volen a algú com en Joan en el seu equip, però com a pare també vaig pensar que si al meu fill se'l permetés jugar, això li donaria un molt necessari sentit de pertinença, i una certa confiança de ser acceptat pels altres tot i les seves mancances.
Em vaig acostar a un dels nois en el camp i li vaig preguntar (no esperant treure'n gaire) si en Joan podria jugar. El noi va mirar al seu voltant per orientar-se i va dir: "Estem perdent per tres gols i el joc es troba a la meitat de la segona part. Crec que pot estar en el nostre equip i provarem de posar-lo els últims deu minuts.
Joan es va moure cap al banc de l'equip i, amb un gran somriure, es posà una samarreta de l'equip. Els nois s'adonaren de la meva alegria de veure el meu fill acceptat. Al arribar els darrers deu minuts, l'equip de Joan havia retallat diferències i només perdia per un gol.
Joan va sortir al camp i va anar a posar-se al començament de l'àrea de l'equip rival. Encara que cap cop va anar pel seu costat, se'l veia extasiat només pel fet de estar en el joc i en el camp, amb un somriure d'orella a orella quan jo el saludava des de les grades.
Cinc minuts després, l'equip de Joan va aconseguir empatar.
Quan faltava molt poc per acabar el partit, el que feia d'àrbitre va xiular un penal i Joan va agafar la pilota i va anar dret al punt de penal disposat a llançar-lo.
En aquesta conjuntura, deixarien que Joan colpejàs regalant així la seva oportunitat de guanyar el joc? Sorprenentment, el deixaren fer. Tothom sabia que era gairebé impossible que aconseguís fer el gol.
Tanmateix, així com Joan va llançar la pilota, el porter, reconeixent que l'altre equip posava de banda el guanyar per aquest moment en la vida de Joan, es va moure endavant uns pocs passos per tornar-li la pilota suaument.
Així com la pilota arribà, Joan colpejà fluix pel terra i dret al porter.
El partit ara ja s'havia pràcticament acabat.
Però el porter va recollir la pilota la va desviar cap a un costat i cap jugador va anar per ella.
En canvi tothom de les grades i dels dos equips van començar a cridar: "Joan, corre! corre!" Joan mai en la seva vida havia corregut una distància tan llarga, però va poder arribar i aturar la pilota.
Arribà apressat,amb els ulls ben oberts i amb cara de espantat.
Tots cridaren,"Corre a la porteria, corre a la porteria!" Agafant alè, Joan amb gran dificultat partí cap a la porteria, lluitant emocionat per arribar-hi.
Joan va córrer cap a la porteria delirant, al temps que els corredors de davant seu el cridaven, "Joan, Joan, Joan," Joan va arribar prop de la porteria i els nois d'ambdós equips, i els espectadors, tots de peu cridaven: "Joan, fica-la dins! fica-la dins!"
Joan va trepitjar la línia de porteria i va ser aclamat com si fos l'heroi que acabava de guanyar el campionat mundial per al seu equip.
Aquest dia, va dir el pare suaument, els nois d'ambdós equips van contribuir a dur un tros de veritable humanitat en aquest món.
Joan no va arribar a viure un altre estiu. Va morir aquest hivern, sense oblidar mai que un dia havia estat l'heroi. Em va fer tan feliç, el retorn a casa i veure a la seva mare abraçant el seu petit heroi del partit!
I ara una mica de nota a peu d'aquesta història:
Un home savi va dir una vegada: tota societat ha de ser jutjada per com tracta als seus menys afortunats.
.
2 comentaris:
crec que aturar la competència per fer que una persona que té dificultats doni de si el màxim possible és el millor d'això que s'anomena "atenció a la diversitat". Tots sabem que a la vida és fonamental trobar espais de col.laboració solidària que suspenguin la competició (la qual en altres moments és estimulant si és fa de forma transparent i sana) a la que ens aboquen contínuament.
Per desgracia la solidaritat no és una virtut contemplada a la vigent legislació d’educació.
La competitivitat, si que ho està.
Publica un comentari a l'entrada